documents sobre el tema I:
POBRESA, MEDI AMBIENT I DESENVOLUPAMENT.
Tots intuïm que és el medi ambient i que són el desenvolupament i la pobresa. Però convé definir aquests conceptes per tal que interpretem el mateix.
El medi ambient és el conjunt de condicions ambientals on es desenvolupa la vida d'un ésser viu. Ens referim, doncs, al nostre entorn, aire, terra i aigua i tots els éssers que hi viuen. Quan parlem de problemes mediambientals hem d'entendre totes les accions que afecten el medi (contaminacions de diversos tipus, canvis en les condicions de l'entorn, etc.). I així sorgeix una primera qüestió: què hi ha que no comporti una acció sobre el medi ambient?
Parlar de desenvolupament presenta encara més dificultat. És un terme molt particular per la diversitat d'accepcions que se li donen. Aquí el definirem com la millora de les condicions de vida dels individus d'una societat, entenent que és la pròpia societat afectada qui ha de definir quines són les millores sobre les seves pròpies condicions de vida. Quan parlem de desenvolupament sostenible ens referim a aquelles millores de les condicions de vida d'una societat que respecten les condicions mediambientals.
Tècnicament, i tal com ho utilitza el PNUD (Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament), des del 1990 es defineix un índex de desenvolupament humà (IDH) que té en compte la salut i els anys de vida de les persones, les oportunitats i capacitats d'actuació d'aquestes i els seus ingressos mínims. Pel que fa a la vida llarga i saludable utilitza la variable anomenada esperança de vida, per a les oportunitats i capacitats, la taxa d'alfabetisme, i respecte dels ingressos, el PIB (producte interior brut) per càpita, corregit segons les diferències monetàries de cada país. Abans es considerava si un país era desenvolupat o no segons, únicament, els paràmetres econòmics, que eren insuficients des de tots els punts de vista.
Sobre el concepte de pobresa, entre les diverses i subjectives definicions que se'n poden fer utilitzarem la de l'Informe sobre el desenvolupament que el Banc Mundial va publicar l'any 1990. L’informe defineix com a pobra la persona amb un poder de compra efectiu corresponent a unes 3.000 pessetes al mes. Considera extremament pobra la que té un poder adquisitiu equiparable a 2.230 pessetes al mes. Aquests valors es prenen a partir del nivell mitjà dels països més subdesenvolupats, on els ingressos mitjans són baixos. Però nosaltres no veiem pobres com aquests als nostres països: el Banc Mundial situa el nivell de pobresa massa avall, si el situés en un punt més raonable el nombre de pobres augmentaria enormement.
El Banc Mundial dóna la xifra de 1.116 milions de persones que són pobres per als nivells de vida del Tercer Món. Des de la perspectiva dels nivells de vida d'Europa occidental podríem dir que aquests 1.116 milions són pobres de solemnitat, 2.000 milions de persones més són pobres, i només una mica més d'una quarta part de la humanitat té uns nivells de vida que van de decents a bons.
L’ingrés per càpita mitjà dels països de l'OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic, integrada per 25 països industrialitzats) és cinquanta vegades més gran que la mitjana dels 1.116 milions de pobres del Tercer Món.
El desenvolupament tecnològic.
Els problemes ambientals s'han anat agreujant a mesura que la tecnologia es desenvolupava. El desenvolupament tecnològic ha comportat:
• una millora sanitària de la població (menys mortalitat),
• una major capacitat d'explotar els recursos i de viure en qualsevol lloc i,
• una millora en les comunicacions (capacitat de desplaçar-se lliurement pel planeta).
Això ha permès a la humanitat augmentar dràsticament la mida de la seva població i simultàniament anar augmentant la seva àrea de distribució. També ha augmentat la productivitat i, amb aquesta, l'emissió de gasos contaminants, així com també la destrucció d'hàbitats. Els efectes d'aquest deteriorament han transcendit l'espai i el temps. Per exemple, les emissions de C02 no afecten només el lloc on es produeixen sinó que contribueixen a l'efecte hivernacle en altres llocs i en altres temps.
Actualment, la magnitud dels problemes ambientals fa que ja no puguin ser considerats problemes locals. Moltes de les nostres activitats incideixen sobre tot el planeta. Els problemes han esdevingut globals!
La humanitat depèn dels recursos de la Terra.
L’elevat consum d'energia només és possible utilitzant els recursos que ens ofereix la Terra, que poden ser:
• renovables, com l'electricitat obtinguda a partir de l'energia hidroelèctrica, geotèrmica, solar o eòlica;
• no renovables, a partir dels combustibles fòssils: carbó, petroli, gas.
Els recursos que utilitzem són finits o ho poden arribar a ser. Per tant, és molt important la recuperació i el reciclatge dels materials que llencem a les escombraries. A més, la utilització de les diverses fonts d'energia i de tot tipus de productes genera residus, substàncies no aprofitables i que fàcilment poden contaminar el medi que ens envolta: aire, terra i aigua.
La Terra triga a reaccionar.
La Terra té certa capacitat per respondre a les pertorbacions humanes. Si cremem un bosc, la Terra reacciona de manera que, al cap d'uns quants anys tornem a tenir un bosc en la zona cremada. Aquesta capacitat de reacció queda expressada en la teoria de Gaia. Gaia era el nom que rebia la deessa Terra a la mitologia grega. L'any 1979, el científic J. Lovelock va posar-li aquest nom a una teoria que va desenvolupar. Aquesta teoria es basa en el fet que la Terra es comporta tota ella com un ésser viu que pot regular-se i organitzar-se per si mateix.
Aquesta resposta de la Terra trigarà més o menys segons la pertorbació. La regeneració del bosc cremat es pot fer en unes desenes d'anys, però una contaminació radioactiva pot romandre milers d'anys al planeta. Alguns problemes fins i tot són irreversibles, com l'extinció d'espècies. Una espècie que s'ha extingit no tornarà a aparèixer a la Terra.
LA VERITABLE DIMENSIÓ DEL PROBLEMA MEDIAMBIENTAL.
La magnitud de la tragèdia.
El nostre model de desenvolupament és insostenible ja que modifica o destrueix els propis fonaments d'on traiem els recursos per mantenir la nostra existència. Moltes de les nostres activitats derivades d'aquest model comporten un greu problema de destrucció del nostre entorn i un esgotament dels recursos. Tot i això, convé que fem un esforç per tal de relativitzar els impactes que produïm sobre el nostre planeta.
És cert que ens estem «carregant» el planeta? Quan ho afirmem, fa la impressió que l'espècie humana tingui capacitat per destruir tot el planeta i tota expressió de vida que hi hagi. Tenim realment prou poder per destruir el planeta? Com a molt eliminarem l'espècie humana al costat de moltes altres espècies d'éssers vius, però al planeta, continuarà havent-hi vida. Cal pensar que:
• La nostra espècie fa uns 100.000 anys que és a la Terra, però la vida al planeta té més de 3.500 milions d'anys d'antiguitat.
• Abans que aparegués l'espècie humana hi va haver contaminacions molt més fortes i mundials que les que puguem provocar nosaltres: emissions de gasos de les erupcions volcàniques; xocs de grans meteorits sobre la Terra que van provocar importants canvis climàtics, o la contaminació deguda als organismes que feien la fotosíntesi i que expulsaven una substància tòxica per als organismes que vivien en aquella època: l'oxigen.
Continuarà la vida al planeta després que ens extingim.
Les generacions presents i futures.
Hi ha raonaments molt diversos per entendre-ho: qüestions ètiques, de millora de la qualitat de vida, econòmiques o humanitàries. El que és segur és que els canvis i les alteracions que provoquem sobre el medi tenen un efecte sobre la pròpia espècie humana. És com tirar-se pedres al damunt de la pròpia teulada. El canvi climàtic, per exemple, pot afectar el règim de pluges i els conreus, entre d'altres coses. Hem de pensar també en les generacions futures, les quals hauran de viure en un planeta tal i com nosaltres l'haguem deixat.
Entre les qüestions ètiques cal destacar el fet que la nostra espècie sempre s'ha cregut superior a les altres en tots els sentits, i dominadora del món. Aquestes supèrbia i ignorància de no entendre que tots els éssers tenen la seva importància, han estat les causants de bona part dels problemes mediambientals actuals.
RELACIÓ ENTRE POBRESA, MEDI AMBIENT I DESENVOLUPAMENT
La relació entre pobresa, desenvolupament i medi ambient no pot fer de nosaltres simples espectadors d'una situació suposadament incontrolable. Ens afecta a tots.
Desenvolupament i ús de recursos.
El desenvolupament de les societats ha portat a una utilització cada cop més gran de recursos del medi. Sovint no es tracta d'un gran ús sinó d'un mal ús, amb l'afany d'obtenir beneficis ràpids. Això ha conduït a la major part dels problemes mediambientals: els habitants dels països rics del Nord (o desenvolupats) no hem considerat els recursos naturals com a limitats i dignes d'estalviar. Hem necessitat per desenvolupar-nos una quantitat d'energia molt gran que hem anat traient de l'entorn.
Els països del Tercer Món també contaminen, però...
Els habitants dels països del Tercer Món també ocasionen efectes negatius sobre el medi: desforestació, erosió i contaminació, entre d'altres. No podem, però, exigir esforços de protecció del medi ambient a persones que viuen en la pobresa més absoluta.
Sovint, aquests efectes negatius són el resultat de la seva lluita per sobreviure. Les injustícies i pressions que fem els països del Nord sobre el Tercer Món, sense excloure l'ús de la força militar, són causa important de la pobresa d'aquest. Els seus habitants - per subsistència o per pagar el deute extern contret amb el Nord- es veuen obligats a explotar el medi ambient fins a extrems insostenibles.
El deute total dels països del Tercer Món era de 1,7 bilions de dòlars al final de 1993. D'aquesta quantitat, 156.400 milions de dòlars corresponen a l'Àfrica subsahariana.
«Si ens proporcionessin ajuda financera, Àfrica deixaria de matar animals salvatges per menjar; de tallar arbres per escalfar-se i de contaminar les seves aigües per manca de tecnologies alternatives.»
Alguns sectors socials de països del Tercer Món també hi tenen responsabilitats: les corrupcions de polítics (acceptar residus o extraccions vegetals o animals a canvi de beneficis personals), els problemes per a l'obtenció de recursos (aigua, llenya...) o la sobreexplotació de terres de pastures en són exemples.
Responsabilitat sobre la degradació del medi ambient.
Quan cerquem responsabilitats enfront de la degradació de l'entorn, podem caure en el parany de buscar-les als països del Sud. L'argument de manca de tecnologies netes i d'una preparació tècnica adequada ha portat a treure conclusions tan allunyades de la realitat com aquesta. Convé analitzar-ho.
El Sud genera, proporcionalment, pocs residus. Hem de tenir present que la major part de la població viu al camp. I malgrat la tendència creixent de concentració de la població a les ciutats, quan el nivell de pobresa és gran, tot es recicla. Podem trobar dades interessants a l'hora de valorar qui és més responsable dels problemes mediambientals:
• La desforestació dels països rics és un fet, les grans masses forestals que encara es conserven es troben a països del Sud.
• Les despeses energètiques dels països rics són centenars de vegades superiors a les dels països pobres. La pluja àcida és un problema originat bàsicament al Nord, igual que la major part de l'emissió de gasos amb efecte hivernacle o la producció de residus industrials i nuclears.
• La desforestació i l'erosió de molts països del Sud és en gran mesura deguda a la sobreexplotació per monocultius o per pastures per a carn d'hamburgueses, l'explotació de fustes nobles per a equips d'alta fidelitat, la captura d'animals per a zoològics...
La població dels països industrialitzats representa un 20% de la població mundial, però consumeix 10 vegades més energia comercial que la resta dels països subdesenvolupats, produeix un 70% de les emissions de CO2 i el 68% de residus industrials del món.
Es calcula que els 13 països més industrialitzats del planeta produeixen el 80% de la contaminació mundial.
La prioritat passa per la millora de les relacions Nord-Sud.
Les tecnologies del món industrialitzat respectuoses amb l'entorn poden ser útils per al Tercer Món, però abans cal transformar les relacions entre el Nord i el Sud en unes relacions basades en l'equitat per tal d'establir les bases d'un futur més just, fonamentalment viable per a la humanitat i no només per als qui tenim el privilegi de néixer en un país ric. La situació mundial present ens mostra com uns pocs països industrialitzats consumeixen la major part dels recursos mundials i generen bona part de la contaminació que altera l'equilibri del nostre planeta mentre la gran majoria viu en condicions d'extrema pobresa.
La comprensió d'aquesta realitat en què tots estem implicats, i la nostra resposta en actituds i accions concretes, individuals i col.lectives, permetran -han de permetre- un canvi en la relació entre la nostra espècie i la Terra.
No tots els països consumeixen igual.
La humanitat empra energia en activitats rarament presents en altres espècies animals com ara l'oci, l'art o la investigació. La nostra espècie s'ha convertit en esclava de la tecnologia i s'ha envoltat de multitud d'objectes innecessaris. Però el consum d'energia no és igual per a tots els habitants del planeta. Cada persona extreu de l'entorn prop de 15 vegades més energia que la que necessita per viure, però als països occidentals, com ara el nostre, el consum pot ser més de 100 vegades superior.
L'ús de l'energia és insostenible.
L'ús actual que fem de l'energia no es pot mantenir. Les reserves mundials d'energia no renovables (gas i petroli principalment al Nord i carbó al Sud) només podran cobrir les necessitats de la humanitat unes quantes dècades més. L'energia nuclear presenta massa riscos per al medi ambient. Txernòbil n'és un exemple. Emmagatzemar els residus nuclears, alguns amb una vida de fins a 250.000 anys, amenaça greument el nostre medi ambient.
La satisfacció de les necessitats energètiques creixents dels països del Sud i la disminució dels abocaments de gasos nocius a l'atmosfera només serà possible si hi ha una baixada de consum d'energia al Nord. Cal explotar amb urgència recursos energètics renovables: energia solar, eòlica, hidràulica i geotèrmica principalment.
Alguns països del Sud empren energia «respectuosa».
Els països del Sud que no són productors de petroli no disposen de prou divises per poder importar tota l'energia que necessiten. Alguns països busquen, per tant, solucions més econòmiques i respectuoses amb el medi ambient.
A l'Índia i a Bangla Desh, 26.150 pobles tenen instal.lacions de biogàs que produeixen gas metà a partir de la fermentació de deixalles orgàniques (vegetals, principalment). Les conseqüències són prou beneficioses: cada poble crea una mitjana de cinc llocs de treball i hi ha un estalvi de divises, ja que el propi país fabrica les instal.lacions de gas.
Embrutar el veí: exportar escombraries.
Algunes indústries han preferit establir-se als països del Sud per tal d'escapolir-se de la legislació dels països del Nord, més exigent. S'han produït accidents greus com a l'any 1984 el de Bhopal, a l'Índia, amb més de 2.000 morts i 200.000 ferits.
D'altra banda, algunes companyies han evacuat deixalles tòxiques i les han portat cap a països pobres, sobretot a l'Àfrica, la qual corre el risc d'esdevenir la «bossa d'escombraries» d'Occident. La vigilància de certs organismes, que han denunciat aquest problema a l'opinió pública, ha frenat aquest moviment. Però alguns països del Sud han acceptat d'emmagatzemar deixalles perilloses al seu territori, tot i el risc que comporta per a la salut de llurs poblacions. Aquesta actitud es pot explicar, en part, pel fet que aquests països intenten, per tots els mitjans, obtenir ingressos que els permetin afrontar el seu deute exterior.
La realitat ens mostra que l'actual model de desenvolupament no és sostenible, és a dir; que no té capacitat d'automantenir-se. Consumeix massa quantitat d'energia del medi en proporció a la que és necessària per viure, tot destrossant l'entorn i provocant els problemes que bé coneixem. Els rius contaminats que acaben sent un problema per a l'obtenció d'aigua, la contaminació dels oceans que implica un esgotament de la vida marina de la qual es nodreix una gran part de la població mundial, la utilització de materials que la Terra no pot degradar; l'acumulació de deixalles, la taxa de desforestació molt més gran que la de reforestació, les deixalles nuclears...
El model de desenvolupament al qual està abocada la societat, a més a més de no ser respectuós amb el medi ambient, és generador de desigualtat entre els pobles. Els pobles que tradicionalment viuen de les seves primeres matèries han estat pobles colonitzats, i les seves societats desestructurades. Són els grans perdedors i, sotmesos a l'economia global, sobreviuen dins un mar de pobresa. Al mateix temps als països rics trobem unes societats malbaratadores d'energia i de materials, que poden viure així gràcies al fet que altres països pateixen misèria. El desenvolupament va unit a una apropiació desigual dels recursos disponibles. Els rics cada cop són més rics i els pobres cada cop més pobres. Hi ha una distribució injusta de la riquesa: el 15% de la població disposa del 79% de la riquesa mundial mentre que el 85% disposa només del 21%. Les diferències entre pobres i rics s'ha doblat en els últims 30 anys.
Estem immersos dins un model de desenvolupament econòmic basat en els diners. Un model basat en el pensament neoliberal que posa, teòricament, a les mans del mercat la distribució dels recursos. Per tal que el model funcioni hi ha d'haver una part de la població mundial que formi la perifèria del sistema i així la població que formi el centre podrà viure bé. Aquest sistema centre-perifèria s'entén prou bé comparant els països rics amb els països pobres del Tercer Món. Però cada cop més ens trobem amb una mundialització de la pobresa. Dins els països rics també hi ha perifèria. Cada cop hi trobem més pobresa, més atur, per exemple, i com més va més ens qüestionem l'estat del benestar. I també als països pobres hi trobem quelcom de centre, sobretot quan observem la riquesa de les oligarquies i de les classes dominants d'alguns països.
Així doncs, ens podem adonar que el nostre model de desenvolupament no funciona. Basar-se en l'economia no soluciona els problemes mediambientals ni els problemes de desenvolupament. Aquests problemes no són rendibles, no se'n treu benefici, i les administracions (locals, autonòmiques, nacionals o supranacionals) no se’ls plantegen seriosament. El poder de pressió dels grups empresarials i financers mundials fa que les decisions finals que els països han de prendre per solucionar els problemes, ja sigui mitjançant el compliment dels compromisos de l'Agenda 21 de Rio de Janeiro o amb el 0,7 % del PIB pels països del Tercer Món, no s'acabin de dur a terme. El model basat en el lliure funcionament del mercat és un model egoista que no té en compte la persona que hi ha al darrere i passa necessitat.
Per això cal canviar el sistema. Cal revisar el model de desenvolupament per tal que acabi sent un model de desenvolupament humà sostenible. És a dir; que intenti cercar el benestar de les persones tot protegint el medi ambient. És evident que si no protegim el planeta no hi haurà benestar humà ni a curt ni a llarg termini. L'única cosa a què portarà és a la mateixa extinció de l'espècie humana juntament amb la d'altres espècies.
Les relacions comercials i les transnacionals.
Les relacions comercials entre Nord i Sud són desiguals: les economies de tots els països depenen cada cop més del mercat internacional i les regles del mercat juguen cada cop més a favor dels països rics. Els països del Nord i les empreses transnacionals imposen als països del Sud els seus interessos (baixar els preus de les primeres matèries, augmentar els preus dels productes industrials...). S'estima que, en total, es nega als països del Tercer Món 70 bilions de pessetes anuals en oportunitats de mercat, 10 cops més que el que reben en ajuda oficial al desenvolupament.
¿Com es pot entendre sinó la situació de pobresa que viu l'Àfrica tenint en compte que és una de les regions més riques del món en recursos naturals? Les estimacions apunten que a l'Àfrica hi ha el 75% del cobalt mundial, el 46% dels diamants, el 44% del crom, el 32% del magnesi i de l'or el 24% dels fosfats, el 20% de l'urani i el 11% del petroli, entre d'altres.
Les 500 primeres companyies transnacionals controlen el 70% del comerç mundial, el 80% de les inversions estrangeres i el 30% del PIB mundial.
La cimera de Rio de Janeiro (juny 1992):
Amb molta expectació, i precedida de grans debats i polèmiques, va tenir lloc al juny de 1992 la Cimera de la Terra a Rio de Janeiro. Hi va haver una alta participació social i les ONG hi van tenir un paper remarcable. Hi van estar presents aproximadament 2.800 entitats d'arreu del món, amb participació de 178 estats.
El resultats de la Cimera queden resumits en els següents punts:
• La Declaració de Rio (27 principis). La declaració es va fer des d'un punt de vista antropocèntric -a diferència de la Carta de la Terra presentada prèviament per les ONG, amb una visió geocèntrica dels problemes ambientals-, i els seus articles són plens de temps verbals en condicional que no obliguen a res.
• L'Agenda 21 indicava un pla d'acció global. No era vinculant. No tenia un finançament concret.
• La Convenció sobre la biodiversitat precisava que hi havia d'haver compensació i participació del Tercer Món en els beneficis i en l'ús dels productes derivats, excepte en el cas d'alguns productes. Signada per 163 països, cal la ratificació de 30 països i només ho han fet 17. Juntament amb la Convenció sobre Canvi Climàtic, són les úniques convencions vinculants.
• La Convenció marc sobre el canvi climàtic. Tant el Primer Món com els països de l'Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP) van oposar-se a tot el que fes referència a la promoció d'energies alternatives i millora de l'eficiència energètica. No hi va haver compromisos vinculants de reducció d'emissions de gasos. Signat per 162 països, l'han ratificat 21 i en calen 50.
• La Declaració de principis sobre els boscos. No té valor jurídic. No posa límits a la desforestació. Alguns països pobres econòmicament però rics en masses forestals van renegociar els deutes externs. No es va arribar a cap acord. Això sí, els països desenvolupats van comprometre's a incrementar les seves masses forestals per tal que actuïn com a xucladors de C02.
No es va parlar de res relacionat amb l'energia nuclear, i molt poc sobre la prohibició de l'exportació de deixalles tòxiques; tampoc no es va parlar de les indústries contaminants, de la problemàtica oceànica o dels acords de convencions sobre la desertització, ni de biotecnologia.
Els països del Sud estaven molt més interessats a parlar de desenvolupament que no de medi ambient. Tot el contrari que els del Nord. El tema del finançament també va ser polèmic: no es van acordar xifres i els països rics no van atorgar el 0,7% del PIB.
Malgrat tot és la primera vegada que de manera oficial es va reconèixer la interdependència entre desenvolupament i medi ambient, i entre el Sud i el Nord. Es va qüestionar el mateix model econòmic del Nord. Es va posar en evidència el lligam entre la crisi del medi ambient i la davallada socioeconòmica dels països del Sud, com a doble resultat d'un ordre econòmic sense equitat, a causa dels insostenibles sistemes de producció i de consum del Nord i dels inapropiats models de desenvolupament del Sud.
La cimera de Nova York (juny 1997):
Com indicava la periodista Mercedes Hervás a El Periódico del 29 de juny de 1997, «La segona edició de la Cimera de la Terra només ha servit per verificar la decebedora actitud dels països rics, que no només han incomplert els acords de Rio de fa cinc anys, sinó que han baixat el llistó d'ajuda per al desenvolupament sostenible dels pobres».
La Cimera de Nova York es va centrar en el canvi climàtic a causa de l'emissió de gasos amb efecte hivernacle. L'augment del nivell dels oceans pot significar la pèrdua del 17% del territori de Bangla Desh, on viuen sis milions de persones. Però els Estats Units, que amb un 4% de la població mundial emeten un 23% dels gasos amb efecte hivernacle, lluny de reduir les emissions d'aquests gasos les incrementaran d'aquí al final de segle.
Al vestíbul de les Nacions Unides, a Nova York, hi havia uns quants expositors que, amb els seus aparells -cotxes elèctrics, cuines solars, teules de plàstic per retenir la calor etc.- volien demostrar que ja hi ha tecnologies per posar en marxa un desenvolupament sostenible.
Un dels exemples que s'exposava, segons Mercedes Hervás, era l'experiment-model de les cerveseries de Namíbia. Fa dos anys aquestes cerveseries no sabien què fer amb els residus que generaven: restes de gra i aigua alcalina. El gra, el donaven als grangers per alimentar el bestiar, però les vaques expulsaven més metà a l'atmosfera, gas que contribueix a l'efecte hivernacle. Gràcies a l'ajuda de científics ecologistes, avui dia s'utilitza el gra per al conreu de cucs de terra, que al seu torn són utilitzats per alimentar pollastres. L'aigua alcalina s'utilitza per cultivar algues, que després s'aprofiten com aliment a les piscifactories.
Podem ser com ells?
Promesa dels polítics, raó dels tecnòcrates, fantasia dels desemparats; el Tercer Món es convertirà en Primer Món, i serà ric i culte i feliç, si es porta bé i si fa el que li manen sense piular ni posar entrebancs. Un destí de prosperitat recompensarà la bona conducta dels morts de gana, al capítol final de la telenovel.la de la història. «Podem ser com ells», anuncia el gegantí rètol lluminós encès al camí del desenvolupament dels subdesenvolupats la modernització dels ressagats. (...)En els darrers vint anys, mentre es triplicava la humanitat, l'erosió va assassinar l'equivalent de tota la superfície cultivable dels Estats Units.El món, convertit en mercat i mercaderia, perd quinze milions d’hectàrees de boscos cada any. D'aquestes, sis milions esdevenen deserts. La naturalesa, humiliada, ha estat posada al servei de l'acumulació de capital. S'enverina la terra, l'aigua i l'aire perquè els diners generin més diners sense que caiguin els guanys. Eficient és qui guanya més en menys temps. (...)Del bosc al desert: modernització, devastació. A la foguera incessant de l'Amazònia es destrueix mitja Bèlgica cada any, cremada per la civilització de la cobdícia; i a tota Amèrica Llatina la terra s'està pelant i assecant. A Amèrica Llatina moren vint-i-dues hectàrees de bosc cada minut, en la seva majoria sacrificades per les empreses que produeixen carn o fusta, a gran escala, per al consum d'altres.Uns pocs països dilapiden els recursos de tots. Crim i deliri de la societat del malbaratament: el sis per cent més ric de la humanitat devora un terç de tota l'energia i un terç de tots els recursos naturals que es consumeixen al món. Segons revelen les mitjanes estadístiques, un sol nord-americà consumeix tant com cinquanta haitians. És clar que la mitjana no defineix un veí del barrí de Harlem ni a Baby Doc Duvalier, però sigui com sigui paga la pena preguntar-se: Què passaria si els cinquanta haitians consumissin de cop i volta tant com cinquanta nord-americans? Què passaria si tota la immensa població del Sud pogués devorar el món amb la impune voracitat del Nord? Què passaria si es multipliquessin a aquesta mesura desfermada els articles sumptuaris i els automòbils i les neveres i els televisors i les fàbriques nuclears i les fàbriques elèctriques? Tot el petroli del món s'exhauriria en deu anys.I què passaria amb el clima, que ja és a la vora del col.lapse a causa del reescalfament de l'atmosfera? Què passaria amb la terra, amb la poca terra que l'erosió ens està deixant? I amb l'aigua, que ja la quarta part de la humanitat beu contaminada per nitrats i pesticides i residus industrials de mercuri i plom? Què passaria? No passaria. Hauríem de canviar de planeta. Aquest que tenim, ja tan gastadet, no ho podria suportar. (...)L'american way of life, fundat en el privilegi del malbaratament, només poden practicar-lo les minories dominants als països dominats. La seva implantació massiva implicaria el suïcidi col.lectiu de la humanitat. (...) Volem ser com ells?En la nostra època, caracteritzada per la confusió dels mitjans i els fins, no es treballa per viure; es viu per treballar. Uns treballen cada vegada més perquè necessiten més del que consumeixen; i una altres treballen cada vegada més per continuar consumint més del que necessiten. (...)Ser és tenir, diu el sistema. I la trampa consisteix en el fet que qui més en té, més en vol; i al capdavall les persones acaben pertanyent a les coses i treballant a les seves ordres. El model de vida de la societat de consum, que avui dia s'imposa com a model únic a escala universal, converteix el temps en un recurs econòmic cada vegada més escàs i més car: el temps es ven, es lloga, s'inverteix. Però, qui és l'amo del temps? L'automòbil, el televisor, el vídeo, l'ordinador personal, el telèfon cel.lular i altres contrasenyes de felicitat, màquines nascudes per guanyar temps o per passar el temps, s'apoderen del temps. L’automòbil, posem per cas, no solament disposa de l'espai urbà; també disposa del temps humà. En teoria, l'automòbil serveix per economitzar temps, però en la pràctica el devora. Bona part del temps de treball es destina al pagament del transport al treball.(...).No cal ser savi en economia. N'hi ha prou amb el sentit comú per suposar que el progrés tecnològic, en multiplicar la productivitat, disminueix el temps de treball. El sentit comú no ha previst, però, el pànic al temps lliure, ni les trampes del consum, ni el poder manipulador de la publicitat.(...)Segons diuen els antropòlegs, els nostres ancestres del paleolític no treballaven més de vint hores a la setmana. Segons diuen els diaris, els nostres contemporanis de Suïssa van votar, al final de 1988, un plebiscit que proposava reduir la jornada de treball a quaranta hores setmanals: reduir la jornada, sense reduir els salaris. I els suïssos hi van votar en contra. (...)La petita pantalla ens ofereix l'afany de propietat, el frenesí del consum, l'excitació de la competència i l'ansietat de l'èxit, com Colom oferia galindaines als indis, mercaderies d'èxit. La publicitat no ens explica, en canvi, que els Estats Units consumeixen actualment, segons l'Organització Mundial de la Salut, gairebé la meitat del total de drogues tranquíl.litzants que es venen al planeta. En els darrers vint anys, la jornada de treball va augmentar als Estats Units. En aquest període, es va duplicar la quantitat de malalts d'estrès. (...)
La ciutat com a cambra de gas.
Els nostres camps es buiden, les ciutats llatinoamericanes esdevenen inferns grans com països. La ciutat de Mèxic creix a un ritme de mig milió de persones i trenta quilòmetres quadrats cada any: ja té cinc vegades més habitants que tota Noruega. D'aquí a poc, al final del segle, la capital de Mèxic i la ciutat brasilera de Sao Paulo seran les ciutats més grans del món. (...)Les grans ciutats del Sud del planeta són com les grans ciutats del Nord, però vistes a un mirall deformant. La modernització copia i multiplica els defectes del model. Les capitals llatinoamericanes estrepitoses, saturades de fum, no tenen carrils per a bicicletes ni filtres per a gasos tòxics. L’aire net i el silenci hi són articles tan estranys i tan cars que ja ni els més rics dels rics els poden comprar. (...)Al Brasil, la Volkswagen i la Ford fabriquen automòbils sense filtres per vendre al mateix Brasil i a la resta de països del Tercer Món. En canvi, aquestes mateixes filials brasileres de la Volkswagen i la Ford produeixen automòbils amb filtres (convertidors catalítics) per vendre al Primer Món. (...)L’Argentina produeix gasolina sense plom per a l'exportació. Per al mercat intern, en canvi, produeix gasolina verinosa. A tota Amèrica Llatina, els cotxes tenen llibertat de vomitar plom pels tubs d'escapament. Des del punt de vista dels cotxes, el plom eleva l'octanatge i augmenta els guanys. Des del punt de vista de les persones, el plom afecta el cervell i el sistema nerviós. (...)Hi ha una boira de brutícia a l'aire, els nens ja neixen amb plom a la sang i en més d'una ocasió han plogut ocells morts sobre la ciutat que era, fins fa mig segle, la regió més transparent de l'aire. Ara el còctel de monòxid de carboni, biòxid de sofre i òxid de nitrogen arriba a ser tres vegades superior al màxim tolerable per als éssers humans. Quin serà el màxim tolerable per als éssers urbans? (...)
La ciutat com a presó.
La societat de consum, que consumeix gent, obliga la gent a consumir, mentre que el televisor dóna cursos de violència a cultes i analfabets. Els que no tenen res poden viure molt lluny dels que ho tenen tot, però cada dia els espien per la petita pantalla. La televisió exhibeix l'obscè malbaratament de la festa del consum i alhora ensenya l'art d'obrir-se camí a trets.(...)Caminar pels carrers de les grans ciutats llatinoamericanes està esdevenint una activitat d'alt risc. Quedar-se a casa també. La ciutat com a presó: qui no està pres de la necessitat, està pres de la por. Qui té alguna cosa, per poc que sigui, viu sota un estat d'amenaça, condemnat al pànic del pròxim assalt. Qui en té moltes, viu tancat en les fortaleses de la seguretat. Els grans edificis i conjunts residencials són castells feudals de l'era electrònica. (...)Segons el New York Times, entre gener i octubre de 1990, la policia va assassinar més de quaranta nens als carrers de la ciutat de Guatemala. Els cadàvers dels nens, nens pidolaires, nens lladres, nens furgadors d'escombraries, van aparèixer sense llengua, sense ulls, sense orelles, llançats als abocadors. Segons Amnistia Internacional, durant 1989 van ser executats 457 nens i adolescents a les ciutats brasileres de Rio de Janeiro, Sao Paulo i Arrecife. Aquests crims, comesos pels Esquadrons de la Mort i altres forces de l'ordre parapolicial, no s'han esdevingut a les àrees rurals retardades, sinó a les més importants ciutats del Brasil: no s'han esdevingut on manca el capitalisme, sinó on sobra. La injustícia social i el menyspreu per la vida creixen amb el creixement de l'economia. (...)
El «cost social» del progrés.
Quin serà el valor d'aquest cost social, si es pogués mesurar al Sud del món? Al final de 1990, la revista Stern va fer una acurada estimació dels danys produïts pel desenvolupament a l'Alemanya actual. La revista va avaluar, en termes econòmics, els perjudicis humans i materials derivats dels accidents de cotxe, les congestions de trànsit, la contaminació de l'aire, de l'aigua i dels aliments, el deteriorament dels espais verds i altres factors, i va arribar a la conclusió que el valor dels danys equival a la quarta part de tot el producte nacional de l'economia alemanya. La multiplicació de la misèria no figurava, òbviament, entre aquests danys, perquè ja fa uns quants segles que Europa alimenta la seva riquesa amb la pobresa dels altres, però seria interessant saber fins on podria arribar una avaluació d'aquesta mena si s'apliqués a les catàstrofes de la modernització a Amèrica Llatina. I cal tenir en compte que, a Alemanya, l'Estat controla i limita, fins a cert punt, els efectes nocius del sistema sobre les persones i el medi ambient.Quina seria l'avaluació del dany en països com els nostres, que s'han cregut el conte del mercat lliure i deixen que els diners es moguin com un tigre en llibertat? El mal que ens fa, i que ens farà, un sistema que ens envolta de necessitats artificials perquè ens oblidem de les nostres necessitats reals? Fins on es podria mesurar? Poden mesurar-se les mutilacions de l'ànima humana? Pot mesurar-se la multiplicació de la violència, l'enviliment de la vida quotidiana?, la guerra contra els pobres, la soledat? (...)L'Oest viu l'eufòria del triomf. Després de l'enfonsament de l'Est, la coartada està servida: a l'Est era pitjor. Ho era? Més aviat, penso, ens hauríem de preguntar si era essencialment diferent. A l'Oest: el sacrifici de la justícia, en nom de la llibertat, als altars de la deessa Productivitat. A l'Est: el sacrifici de la llibertat, en nom de la justícia, als altars de la deessa Productivitat. Al Sud encara som a temps de preguntar-nos si aquesta deessa es mereix les nostres vides.
Eduardo Galeano